12 exposicions a Barcelona
What We See Is What We Know
Golden Spike
It all Leads to the Same Way
Néixer al buit
Lividity
PIN-ANIMA
Cloud Head
Rewilding Memories
Coddiwomple
Liminal
Share, Tag or Dye Again
Diari d'un viatge
La crisi climàtica i ecològica és el tema central del nostre temps. La nostra resposta col·lectiva definirà la capacitat de les generacions futures per viure i prosperar en aquest planeta. Com han de respondre els fotògrafs a aquesta crisi? Els paisatges en què ens delectem i dels que sovint fem imatges estan sent alterats pel nostre malbaratament i el nostre consum excessiu. Convido els visitants d'aquesta exposició a considerar la relació amb els materials i els paisatges.
Les càmeres i les imatges que realitzo evoquen el paisatge on es creen, utilitzant materials que estan a mà. Sovint aquests són materials de rebuig portats a la terra per les tempestes de l'Atlàntic a la costa oest d'Escòcia. Un element central daquest treball és la consideració del que passa amb els materials quan els objectes que creen ja no són necessaris.
Les meves imatges no són ni de l'objecte ni del paisatge, sinó que aborden la manera com un es converteix en l'altre. Els materials es combinen com ho estan al paisatge que ens envolta. Allò que és natural i allò que és fet per l'home no es pot desfer fàcilment.
A mesura que avança el desastre climàtic, el nostre enfocament continua estant a la superfície. La lividesa arriba en un moment en què l'oceà necessita més visibilitat. Aquest treball utilitza arxius en col·laboració amb tecnologia i tècniques híbrides per tornar a imaginar un fons marí que ja és mort. El treball fa servir pràctiques experimentals per investigar la realitat del que està passant amb els nostres ecosistemes líquids juntament amb l'especulació sobre el futur d'aquests espais. Lividity utilitza la fotografia guiada pel procés per crear un nou entorn a partir d'aquest estudi fragmentat de cossos oceànics ficticis, morts i en perill d'extinció. El treball examina com els processos poden fer que els pensaments i les idees es realitzin a través d'imatges. No es tracta només de com creem imatges, sinó també de què representen aquestes eleccions i com podem fer servir això per ressaltar el canvi.
Coddiwomple és un verb informal que significa "viatjar de manera decidida cap a un destí gandul".
Aquest treball fotogràfic site-specific encarna aquest terme a mesura que exploro el meu entorn quotidià. L'objectiu és ser lúdica, escullo respondre al meu entorn immediat i les meves emocions, mostrar desitjos sense polir i treballar a intervals regulars per trencar hàbits passats d'estancament artístic.
A l'Antropocè, la nova era geològica, l'home s'eleva per sobre de tot, pren el control del medi ambient, explota les matèries primeres, mantenint l'aparença de llibertat, continuant amb l'esclavatge modern. Golden Spike, des de la teoria del “post-antropocè”, pretén assenyalar, a més del fet del canvi climàtic i el dany ambiental global, una actitud capitalista, colonialista, que s'ha repetit llarg de la nostra història i que actualment té lloc al nostre present. L'obra presenta una mirada posthumana, on es representa l'estètica del col·lapse postcolonial a través de la crítica de la mirada convertida en màquina. D'aquesta manera es formula la crítica a l'escriptura de la història i la ciència, fent que ens endinsem a les capes profundes a la recerca d'una explicació, mentre que els problemes superficials han superat durant molt de temps l'horitzó de les nostres possibilitats de solució.
PIN-ANIMA és una mostra dels meus experiments amb càmeres multilents inspirades en les experiències dels pioners de la cronofotografia del segle XIX: E. Muybridge i E. Marey. És una exhibició de les pròpies càmeres com a objectes i flipbooks creats a partir d'una sèrie de fotografies. Aquestes càmeres tenen moltes possibilitats interessants. Aquests dispositius primitius que utilitzo per a la fotografia poden crear imatges que es converteixen en seqüències de films curts. Una càmera estenopeica amb una sola lent crea una imatge en un temps determinat i instantani, però gràcies a l'ús de la solarigrafia, aquest fenomen pot mostrar passatges de temps inusuals. No és només un pas en el temps, sinó que, gràcies a l'adequada construcció del dispositiu, és també un viatge a l'espai. Actualment estic buscant un camí nou, experimentant amb mides de càmera, velocitats d'animació i tècniques positives directes.
Liminal vol demostrar que res no és fix. Tot està destinat a ser destruït o desaparèixer. Cada imatge explica aquesta realitat, aquesta veritat. Utilitzant un procés fotogràfic químic que permet enlairar-se la gelatina, desplaçar-la i recompondre-la sobre el paper, intento interpretar en imatges la dramàtica metamorfosi d'un món. Els rostres purs es descomponen, els cossos són devorats i succionats per la natura, les siluetes joves desapareixen, translúcides i fràgils. Tot i això, a través de tocs de llum, la imatge revela un indici d'esperança i optimisme. Però no nego que hi ha una certa provocació en el meu enfocament... la de difuminar les línies... la de crear incertesa, dubte, confusió, incomoditat.
Mostra composta per tres sèries: Tetris, This Poem Is About Me, i (Un)affectionate Objects of Belonging.
A Tetris, les fotografies prenen la forma de blocs de tetris, explorant així les nocions d'identitat i autoimatge. Raizada va ser impulsada per la coexistència de múltiples personalitats virtuals, la idea de qui sóc i com em presento al món, entre d'altres coses.
This Poem Is About Me, és una expressió de com el jo es va convertir en un espai sagrat per a Raizada durant la pandèmia del coronavirus. "La fragilitat del propi espai mental i la càrrega de pensaments aclaparadors són algunes de les idees que s'exploren en aquest treball, utilitzant materials com pedres, flocs de cabell, pètals de rosa i fotografies d'un ull", explica Raizada.
(Un)affectionate Objects Of Belonging tradueix la idea de paradoxa utilitzant objectes trobats/femenins alhora que empenyen els límits de com es percep el mitjà de la fotografia. El lloc, en ser un estudi de dansa, té una història de cossos creant significat a través del moviment. “És una oportunitat fascinant per a nosaltres construir sobre aquesta història mentre presentem les cavil·lacions de Raizada sobre el cos humà”, diu Srinivas Aditya Mopidevi, assessora curatorial del projecte.
Al començament de la pandèmia de COVID-19 vaig començar una sèrie utilitzant l'autoretrat com a eina per investigar el meu estat mental. Em van diagnosticar PTSD i vaig començar a registrar els meus dies a Polaroids a través de la tècnica d'Emulsion Lifts. Vaig tenir l'ímpetu de transformar la imatge amb les mans pròpies. Si no magrada una idea, per què no magrada? I si ho deconstrueixo sencer, en què es converteix? El resultat ha estat terapèutic. La Fotografia Híbrida és una revolució, ja que apareix en un moment personal i íntim de dolor i incomoditat i evoluciona naturalment cap a un lloc de curació. A través d'una alquímia, puc crear un mapa de la meva ment des dels colors, les textures, les taques, el decaïment d'una imatge, cada element i suport que transfereixo l'obra per reflexionar una mica sobre com em trobo en aquest moment. Les meves creacions són fotografies que neixen i moren constantment, canviant-se físicament. El focus del meu treball és continuar utilitzant el cos i la ment com a eines, ponts d'inspiració per interpretar i traduir en imatges la cruïlla dels camps de la psicologia i la fotografia. De la Deconstrucció a la Reconstrucció.
Share, Tag or Dye és un programa-context per generar diàlegs entre artistes romanesos i internacionals, altres agents culturals i el públic en general, a través d'una estructura híbrida en línia i fora de línia, que involucra tant el públic professional com l'amateur, juntament amb el públic en general. De vegades sents que el temps que dediques a les xarxes socials a promocionar la teva feina és molt més llarg que el que dediques a la teva feina real i, tot i així, la teva feina no es veu de totes maneres. Qüestionem el paper de les xarxes socials a la nostra vida quotidiana, utilitzant cianotípia, una tècnica fotogràfica de gairebé dos segles d'antiguitat. Reunim un gran lot de contribucions que s'uniran per culminar en una instal·lació.
Néixer al Buit és una obra de recerca, experimentació i sanació on treballo amb intervenció plàstica i digital, a través d'un procés d'apropiació de l'arxiu fotogràfic familiar, integrat a accions performatives, fotomuntatges, collages, juxtaposicions, vídeos i escriptures que conformen una instal·lació composta de cinc moments: “el buit pren vida”; “àlbum, matèria viva”; “vida-mort-vida”; “som fantasmes” i “reviure el que és mort”. En aquests treballs he entreteixit les empremtes que van reconstruint la història de la meva vida unida a la mort. Així, les “presències fantasmals” narren la manera com un secret familiar es va ocultant i desocultant.
Rewilding Memories es basa en l'entesa de la fotografia com a mitjà intrínsicament material malgrat l'actual context digital. A través de diverses experimentacions, l'artista emfatitza el procés d'encarnació de les imatges en suports diferents, activant característiques latents del medi fotogràfic, com ara la flexibilitat, organicitat, unicitat i fins i tot la idea del que és efímer.
Així, converses entre imatges-arxius digitals i estratègies manuals, singularitzen i corporalitzen el que són les fotografies, tensionant la tradicional definició de la fotografia com un mitjà hiperreproduïble. Alhora, l'ús d'arxius de baixa resolució, temàtiques quotidianes i materialitats lleugeres, simples i precàries, actuen com a “desobediència” a l'estandarditzada i convencional manera de fer fotografia, com també a l'elitisme i alts estàndards als quals generalment aquesta s'acull.
El meu nom és David. Diario de un Viaje és la crònica del periple, d´un camí vital que comença en el moment que decidim formar una família. Un camí en què, des que els fills van arribar, la vida en parella ha estat completament arrasada i esborrada del mapa com si hagués caigut un meteorit sobre un territori envaït i recolonitzat per ells. En aquest context, d'intensitat constant i increscendo, la criança, amb la pandèmia pel mig, ha estat de vegades un terratrèmol, on les friccions entre germans i entre nosaltres ens han posat al límit de l'abisme en diverses ocasions. Aquestes sacsejades emocionals, alhora que ens empenyien cap al precipici, ens han fet trobar la manera de transcendir-les i de trobar l'harmonia i la pau que necessitem per continuar sent una família. Al final, no es tractava de canviar les coses, sinó de canviar-nos nosaltres mateixos, ja sigui la teva parella o un fill. I aquí va sorgir la natura, la terra com a alleujament, com a vàlvula d'escapament on poder afluixar les tensions internes i trobar el silenci necessari perquè tot reposi. I en aquesta calma és quan veig com cadascú dels meus fills va prenent part en aquesta vida, seguint el seu propi camí. És llavors quan vibro per dins. Alguna cosa reneix de nou en mi i simplement és meravellós, només mirant-los.