16 exposicions a Barcelona
What We See Is What We Know
Golden Spike
It all Leads to the Same Place
Néixer al buit
Lividity
PIN-ANIMA
Cloud Head
Rewilding Memories
Coddiwomple
Liminal
Share, Tag or Dye Again
Diari d'un viatge
La crisi climàtica i ecològica és el tema central del nostre temps. La nostra resposta col·lectiva definirà la capacitat de les generacions futures per viure i prosperar en aquest planeta. Com han de respondre els fotògrafs a aquesta crisi? Els paisatges en què ens delectem i dels que sovint fem imatges estan sent alterats pel nostre malbaratament i el nostre consum excessiu. Convido els visitants d'aquesta exposició a considerar la relació amb els materials i els paisatges.
Les càmeres i les imatges que realitzo evoquen el paisatge on es creen, utilitzant materials que estan a mà. Sovint aquests són materials de rebuig portats a la terra per les tempestes de l'Atlàntic a la costa oest d'Escòcia. Un element central daquest treball és la consideració del que passa amb els materials quan els objectes que creen ja no són necessaris.
Les meves imatges no són ni de l'objecte ni del paisatge, sinó que aborden la manera com un es converteix en l'altre. Els materials es combinen com ho estan al paisatge que ens envolta. Allò que és natural i allò que és fet per l'home no es pot desfer fàcilment.
PAISAJES SʘLARES ɸ 41ºN
A mesura que avança el desastre climàtic, el nostre enfocament continua estant a la superfície. La lividesa arriba en un moment en què l'oceà necessita més visibilitat. Aquest treball utilitza arxius en col·laboració amb tecnologia i tècniques híbrides per tornar a imaginar un fons marí que ja és mort. El treball fa servir pràctiques experimentals per investigar la realitat del que està passant amb els nostres ecosistemes líquids juntament amb l'especulació sobre el futur d'aquests espais. Lividity utilitza la fotografia guiada pel procés per crear un nou entorn a partir d'aquest estudi fragmentat de cossos oceànics ficticis, morts i en perill d'extinció. El treball examina com els processos poden fer que els pensaments i les idees es realitzin a través d'imatges. No es tracta només de com creem imatges, sinó també de què representen aquestes eleccions i com podem fer servir això per ressaltar el canvi.
La paraula "Coddiwomple" és un verb informal que significa "viatjar de manera decidida cap a un destí gandul". Aquest treball fotogràfic site-specific encarna aquest terme mentre realitzo impressions setmanals de quimigrames, lúmens i cianolúmens originals de gelatina de plata. El meu objectiu és jugar: trio respondre al meu entorn immediat i les meves emocions en aquest moment, exhibir capricis sense polir i treballar a intervals regulars per trencar els hàbits passats de crear obstacles mentals que resulten en estancaments artístics. Aquest treball és l'encarnació d'un viatge i d'una pràctica, amb un futur no escrit.
Residència Internacional d'Experimentació EXP-IEFC - Col·lectiva de processos
La residència busca generar una petita comunitat horitzontal d'aprenentatge col·laboratiu, on cadascú, cada dia, ensenya en un taller teòric-pràctic, una tècnica experimental i la seva manera de treballar als seus companys residents, posant èmfasi en la barreja de tècniques. missatge i en el treball col·laboratiu. Els participants en aquesta primera edició són, en ordre alfabètic: Ana Mundim (Brasil), Dany Vigil (El Salvador - República Txeca), Ezequiel Lovrovich (Argentina), Gonzalo Rostán (Uruguai), Gul Cevikoglu (Estats Units - Turquia), Lexy Liangzi Xiao (Noruega - Xina), Lucía Calabrino (Argentina), Scarlet Galicia García (Mèxic) i Stephen Takacs (Estats Units). Una comunitat on poden conviure i dialogar el brodat, la fotografia instantània de gran format, l'arxiu familiar, la costura, la cianotípia, la pintura cromoskedàsica, la projecció de diapositives, la realitat virtual, les imatges creades amb terra i la fotocoreografia.
En comptar amb deu dies per treballar no vam voler fer una exhibició de treballs tancats o projectes acabats, entenem que aquest és un punt de partida per a l'aprenentatge, la investigació i la col·laboració. Per això el que estan veient aquí és una exposició de work in progress, prenent com a referència Paul Valéry i la seva Primera Lliçó de 1937 en què proposava el terme poïètique per referir-se “a l'estudi, no de l'obra culminada, sinó de la seva producció i condicions de realització”.
Ausstellungseröffnung Manifest
Aquest manifest no pretén definir, alçar barreres o crear un nou dogma. Aquest manifest vol expressar en paraules el que un grup de persones pensem sobre una forma artística que ens fa ser el que som. Avui les arts existeixen en un aïllament del quan només en poden ser deslliurades a través de la consciència de l’esforç cooperatiu de tots els artesans i artesanes. Arquitectes, pintors, fotògrafs i escultors han de reconèixer de nou la naturalesa composta d’un edifici, tant com a entitat total com en les seves parts separades.
Les velles escoles d’art varen ser incapaces de produir aquesta unitat; com podrien haver-ho fet, si l’art no pot ser ensenyat. Hem de tornar a ser tallers un altre cop. Experimentar és experiència, és vida i gest, és inconformisme. Arquitectes, escultors, pintors, fotògrafs, tots hem de retornar a l’artesania! No hi ha una diferència essencial entre l’artista i l’artesà. L’artista és un artesà exaltat. La gràcia del cel fa que, en moments únics d’inspiració, tot trascendint la consciència de la seva voluntat, el seu treball esdevingui art. Però l’expertesa en una artesania és indispensable per a tots els artistes. No és només atzar i sort; hi ha també molt de treball conscient, perquè l’experimentació revolucionaria neix de practicar, treballar i exercitar la tècnica i la creativitat.
No parlem d’una estètica, d’una tècnica, o d’una tendència artistica, parlem d’una actitud. Desitgem, concebim i creem tots junts la nova estructura del futur, que abraçarà l’arquitectura, l’escultura i la pintura, i la fotografia experimental en una sola unitat. El que és experimental esdevé un futur compartit fins al punt que no és egoisme, sino una construcció compartida. La fotografia experimental és un lleguatge comú per a tots els que pensem que la fotografia té sentit en les seves perifèries.
Walter Gropius, “Bauhaus Manifesto and Program” (1919)
& Experimental, “An experimental photography MANIFESTO” (2020)
Curadores @arantxa.art i @astridjacomme
A l'Antropocè, la nova era geològica, l'home s'eleva per sobre de tot, pren el control del medi ambient, explota les matèries primeres, mantenint l'aparença de llibertat, continuant amb l'esclavatge modern. Golden Spike, des de la teoria del “post-antropocè”, pretén assenyalar, a més del fet del canvi climàtic i el dany ambiental global, una actitud capitalista, colonialista, que s'ha repetit llarg de la nostra història i que actualment té lloc al nostre present. L'obra presenta una mirada posthumana, on es representa l'estètica del col·lapse postcolonial a través de la crítica de la mirada convertida en màquina. D'aquesta manera es formula la crítica a l'escriptura de la història i la ciència, fent que ens endinsem a les capes profundes a la recerca d'una explicació, mentre que els problemes superficials han superat durant molt de temps l'horitzó de les nostres possibilitats de solució.
PIN-ANIMA és una mostra dels meus experiments amb càmeres multilents inspirades en les experiències dels pioners de la cronofotografia del segle XIX: E. Muybridge i E. Marey. És una exhibició de les pròpies càmeres com a objectes i flipbooks creats a partir d'una sèrie de fotografies. Aquestes càmeres tenen moltes possibilitats interessants. Aquests dispositius primitius que utilitzo per a la fotografia poden crear imatges que es converteixen en seqüències de films curts. Una càmera estenopeica amb una sola lent crea una imatge en un temps determinat i instantani, però gràcies a l'ús de la solarigrafia, aquest fenomen pot mostrar passatges de temps inusuals. No és només un pas en el temps, sinó que, gràcies a l'adequada construcció del dispositiu, és també un viatge a l'espai. Actualment estic buscant un camí nou, experimentant amb mides de càmera, velocitats d'animació i tècniques positives directes.
Liminal vol demostrar que res no és fix. Tot està destinat a ser destruït o desaparèixer. Cada imatge explica aquesta realitat, aquesta veritat. Utilitzant un procés fotogràfic químic que permet enlairar-se la gelatina, desplaçar-la i recompondre-la sobre el paper, intento interpretar en imatges la dramàtica metamorfosi d'un món. Els rostres purs es descomponen, els cossos són devorats i succionats per la natura, les siluetes joves desapareixen, translúcides i fràgils. Tot i això, a través de tocs de llum, la imatge revela un indici d'esperança i optimisme. Però no nego que hi ha una certa provocació en el meu enfocament... la de difuminar les línies... la de crear incertesa, dubte, confusió, incomoditat. Encara que les meves sèries sovint siguin diferents, en la manera com es representen o en el seu enfocament experimental, aquest fil vermell del dubte sempre està present. Així que, en definitiva, potser el meu treball transmet aquest missatge universal que mai estem segurs de res... que la veritat no pertany a ningú. En tot cas, hi ha la voluntat de provocar la reflexió filosòfica. O –per què no– crear una sensació filosòfica, una mica de vertigen existencial.
It all leads to the same place explora la idea del cos en les seves múltiples manifestacions d'identitat i materialitat. Aquesta exposició aprofundeix en el concepte d'"unitat" mitjançant idees i materials que condueixen al lloc del cos humà. Les obres exposades es van inspirar en diferents formats d'interfícies contemporànies de creació d'imatges que cada cop defineixen més les nostres experiències quotidianes. L'exposició es compon de tres sèries: el Tetris, Aquest poema és sobre mi i objectes (no) afectuosos de pertinença. Les fotografies de la sèrie Tetris prenen la forma i la forma dels blocs de Tetris, explorant així nocions d'identitat i imatge pròpia. Em va impulsar la coexistència de múltiples personalitats virtuals, la idea de qui sóc i qui presento al món, entre altres coses. Aquest poema sobre mi és una expressió de com el jo mateix es va convertir en un espai sagrat per a mi durant la pandèmia de coronavirus. "La fragilitat de l'espai mental i la càrrega dels pensaments aclaparadors són algunes de les idees que s'exploten en aquest treball, utilitzant materials com pedres, fils de cabell, pètals de rosa i fotografies d'un ull". Els objectes de pertinença (no) afectuosos tradueixen la idea de paradoxa utilitzant objectes trobats/femenins, alhora que superen els límits de com es percep el mitjà de la fotografia. És interessant veure com tres mitjans diferents que tracten conceptes/idees similars s'ajunten sense envair la individualitat dels altres alhora que hi afegeixen múltiples dimensions. Després de tot, tot porta al mateix lloc.
Al començament de la pandèmia de COVID-19 vaig començar una sèrie utilitzant l'autoretrat com a eina per investigar el meu estat mental. Em van diagnosticar PTSD i vaig començar a registrar els meus dies a Polaroids a través de la tècnica d'Emulsion Lifts. Vaig tenir l'ímpetu de transformar la imatge amb les mans pròpies. Si no magrada una idea, per què no magrada? I si ho deconstrueixo sencer, en què es converteix? El resultat ha estat terapèutic. La Fotografia Híbrida és una revolució, ja que apareix en un moment personal i íntim de dolor i incomoditat i evoluciona naturalment cap a un lloc de curació. A través d'una alquímia, puc crear un mapa de la meva ment des dels colors, les textures, les taques, el decaïment d'una imatge, cada element i suport que transfereixo l'obra per reflexionar una mica sobre com em trobo en aquest moment. Les meves creacions són fotografies que neixen i moren constantment, canviant-se físicament. El focus del meu treball és continuar utilitzant el cos i la ment com a eines, ponts d'inspiració per interpretar i traduir en imatges la cruïlla dels camps de la psicologia i la fotografia. De la Deconstrucció a la Reconstrucció.
Share, Tag or Dye és un programa-context per generar diàlegs entre artistes romanesos i internacionals, altres agents culturals i el públic en general, a través d'una estructura híbrida en línia i fora de línia, que involucra tant el públic professional com l'amateur, juntament amb el públic en general. De vegades sents que el temps que dediques a les xarxes socials a promocionar la teva feina és molt més llarg que el que dediques a la teva feina real i, tot i així, la teva feina no es veu de totes maneres. Qüestionem el paper de les xarxes socials a la nostra vida quotidiana, utilitzant cianotípia, una tècnica fotogràfica de gairebé dos segles d'antiguitat. Reunim un gran lot de contribucions que s'uniran per culminar en una instal·lació.
Aquestes parets intenten contenir un procés de creació col·lectiva, entre el cub blanc i la muralla, però no hi ha representació ni adaptació possible. Hi ha un límit, desborda. Per jugar con(tra) la fotografia, cal trepitjar-la, cal dessacralitzar-la. És una ruïna, és un objecte en decadència, és una ficció. Els alumnes de tot el món del curs de seguiment de projectes de l'Àgora, escola d'experimentació, han estat diversos mesos fent propostes per aquest espai específic. És impossible. Així com juguem contra els aparells, contra el sistema fotogràfic del qual som ara conscients, Jouer contre des expositions parla de la necessitat de qüestionar el sistema expositiu. Això intentem.
Els arxius familiars i les històries orals - des de les seves bretxes i ferides - es converteixen en memòries que poden ser guarides a través d'un procés fotogràfic experimental, afectiu i ancestral, que integra cicles de vida-mort-vida.
Nacer en el vacío és un treball de recerca-experimentació-sanació, en què vaig dur a terme un procés de reconstrucció de la memòria, indagant sobre els arxius i els relats orals de la família. Aquest procés personal va iniciar l'any 2019 amb el descobriment d'una ferida produïda per la mort tràgica del meu oncle Carlos.
La meva mare va programar la cesària del meu naixement perquè coincidís amb el dia de la mort del meu oncle. Els meus pares s'havien aferrat al dolor i volien que ell seguís viu a través meu. Així, aquest secret familiar es va anar develant a poc a poc.
L'obra plàstica i audiovisual està carregada d'una urgència per guarir l'arrel, per això vaig experimentar amb capes que l'obra de mica en mica m'anava desvetllant. La memòria orgànica i fluida es fon entre fotografies i accions performatives. Vaig transferir els retrats a les pedres; vaig pintar el cos del meu fill i el meu com en els rituals ancestrals; vaig dur a terme l'enterrament i el desenterrament del meu oncle Carles a través de la seva foto de carnet; i vaig escriure amb arrels un fragment del poema del meu avi. Intento tornar a l'origen per propiciar una transformació cap a la vida i l'acceptació.
Aquesta trobada amb els records em va fer reflexionar sobre el significat que té la família, la vida i la mort a nivell col·lectiu. Una estructura on es vinculen els vius i els morts per transitar l'amor i el dolor.
Els records evolucionen, transmuten i es reimaginen. La fotografia, gràcies a la seva encarnació en diferents materialitats, és capaç de traduir-los des de diferents esferes simbòliques i sensorials.
Des d'aquesta premissa, l'artista ens presenta dos exercicis al voltant de la memòria familiar. D'una banda, Tautologia de l'Horitzó, exhibeix una col·lecció de 8 peces fotogràfiques a partir d'un mateix fitxer materialitzat en diferents suports. Mentre que la repetició d'una mateixa imatge parla del recurrent i nostàlgic acte de recordar aquest lloc particular, les diferents solucions plàstiques tradueixen diferents sensacions que donen forma a aquest record al llarg del temps, construint el puzle general de la memòria.
D'altra banda, des de la quantitat de post-its, la seva fragilitat i el seu simbolisme com a recordatoris, l'obra Paloma i Cristóbal rememora la quantitat de vegades que l'autora es va enfrontar al llarg de la seva quotidianitat a una imatge i com des d'aquí, aquesta habita i resisteix a la seva memòria, malgrat no haver viscut el moment retratat i de la vulnerabilitat dels records al llarg del temps.
En conseqüència, Rewilding Memories representa certs records personals de l'artista, per mitjà d'una conversa sensorial i orgànica amb la fotografia, convidant-nos a sintonitzar amb les nostres pròpies experiències del recordar.
El meu nom és David. Diario de un Viaje és la crònica del periple, d´un camí vital que comença en el moment que decidim formar una família. Un camí en què, des que els fills van arribar, la vida en parella ha estat completament arrasada i esborrada del mapa com si hagués caigut un meteorit sobre un territori envaït i recolonitzat per ells. En aquest context, d'intensitat constant i increscendo, la criança, amb la pandèmia pel mig, ha estat de vegades un terratrèmol, on les friccions entre germans i entre nosaltres ens han posat al límit de l'abisme en diverses ocasions. Aquestes sacsejades emocionals, alhora que ens empenyien cap al precipici, ens han fet trobar la manera de transcendir-les i de trobar l'harmonia i la pau que necessitem per continuar sent una família. Al final, no es tractava de canviar les coses, sinó de canviar-nos nosaltres mateixos, ja sigui la teva parella o un fill. I aquí va sorgir la natura, la terra com a alleujament, com a vàlvula d'escapament on poder afluixar les tensions internes i trobar el silenci necessari perquè tot reposi. I en aquesta calma és quan veig com cadascú dels meus fills va prenent part en aquesta vida, seguint el seu propi camí. És llavors quan vibro per dins. Alguna cosa reneix de nou en mi i simplement és meravellós, només mirant-los.
Soc Jordi Bofill Cunillera @PhotoSensitiveExperiences fotògraf especialista i apassionat per la solarigrafia. En aquesta experiència fotosensible en format d'instal·lació física “PAISAJES SʘLARES ɸ 41oN“ mostro 6 projectes de fotografia alternativa i experimental on barrejo art i ciència a la recerca de l'estètica d'aquesta. Amb la col·laboració especial d'artistes internacionals com Yoshihito Suzuki @dragoncaballo i Me Lata @melataelcorazon. Alguns dels paisatges són interactius, podent manipular-los, fins i tot crear i modificar-los. Si tens càmera instantània tipus Polaroid o tèrmica porta-la o et prestarem una, per a participar en un d'ells. Cada paisatge, d'aquest viatge solar consta de:
El sol: com a protagonista, l'estrella lluminosa més pròxima al nostre planeta i el màxim generador de llum, sense la qual no existiria la fotografia.
Solarigrafias: astrofotografies estenopeiques híbrides entre captura analògica d'exposició extrema i posterior tractament digital. Respectuoses amb el medi ambient sense químics en el revelat ni en el positivat. On màgicament es fan visibles els traços de l'aparent recorregut del sol dia rere dia, imatge invisible a l'ull humà, que no és capaç de captar ni retenir per si sol. Un "time lapse" analògic i artesanal amb look pictòric d'un món eteri de paisatges onírics.
LataCams: càmeres de fotografia, analògiques, estenopeiques i recarregables especials per a llargues exposicions en exteriors. Dissenyades i construïdes per mi artesanalment per a cada ocasió, reutilitzant materials i objectes quotidians en desús. Són les protagonistes d'aquest còctel de tècniques fotogràfiques i calmós procés de creació, per a mi tant o més importants que els impredictibles resultats finals.
