**Ancestras** és un projecte de recerca i creació que recupera i visibilitza dones creadores del segle XX relegades per la història. A partir de més de 130 retrats rescatats d’arxius i col·leccions, l’obra construeix una genealogia femenina que qüestiona l’absència de referents i proposa una reparació simbòlica des d’una mirada feminista. Les fotografies són intervingudes manualment amb fulles, flors i branques, que funcionen com a metàfora del temps, la memòria i el llegat. Així, l’arxiu es transforma en cos, matèria i presència, reunint en cada imatge allò històric i allò poètic. L’exposició, concebuda com una constel·lació modulable, incorpora llum, so i una disposició variable de les peces per generar una experiència immersiva. El projecte s’expandeix, a més, en una publicació en format de joc de cartes, que activa la memòria col·lectiva des de la participació.

Durant la residència d’enguany, cada resident disposarà d’una jornada per desenvolupar un taller teoricopràctic en què compartirà amb la resta del grup una tècnica experimental. La proposta manté el seu enfocament com una comunitat horitzontal d’aprenentatge col·laboratiu, en què l’intercanvi de coneixements, l’experimentació col·lectiva i la transmissió entre iguals ocupen un lloc central, per sobre del desenvolupament individual de projectes personals. Al llarg de l’estada es treballaran diferents tècniques experimentals des d’una lògica de convivència, prova i aprenentatge compartit. La residència conclourà amb una exposició col·lectiva centrada a visibilitzar els processos de recerca i aprenentatge activats durant aquells dies, més que no pas en la presentació de resultats tancats, i s’exhibirà a la planta baixa de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, en el marc de l’Experimental Photo Festival a Barcelona.

Coordinadora: Célica Veliz

Artistes: Cara Coombe (Austràlia), Christopher Palm (Equador), Dietlinde DuPlessis (Estats Units), Estefanía Montenegro (Equador), John Steck Jr. (Estats Units), Maike Brautmeier (Alemanya), Ryder Booth (Estats Units) i Ute Friederike Schernau (Alemanya).

Els mitjans tècnics són, la major part del temps, transparents, i només revelen la seva veritable naturalesa a través de fallades o quan es produeixen pertorbacions. A partir d’aquest principi, aquesta sèrie busca posar en evidència la materialitat intrínseca de la fotografia digital. Per fer-ho, es van infligir danys deliberats als sensors de càmeres digitals mitjançant accions físiques directes, com ara rascades, perforacions, etc., sobre la superfície electrònica fotosensible. A mesura que el sensor registra les empremtes de la seva destrucció progressiva, les fotografies produïdes per la càmera es tornen autoreferencials i capten únicament el procés de la seva pròpia creació. La superfície fotosensible digital, habitualment un simple receptacle d’imatges, es converteix així en una matèria fotogràfica en si mateixa, les alteracions de la qual revelen la seva substància.

Aquesta exposició reuneix obres que exploren els límits de la fotografia analògica i experimental a partir d’antigues fotografies familiars escanejades i deliberadament distorsionades. Allò que comença com un gest de preservació es converteix en un procés de transformació, en què l’escàner deixa de ser una eina de reproducció per actuar com un dispositiu d’alteració. A través de fallades, moviments i accidents digitals, les imatges perden la seva forma reconeixible i es converteixen en figures híbrides entre cos i dada, memòria i glitch. Les obres se situen entre allò íntim i allò inquietant, i revelen la fragilitat de l’arxiu familiar com un organisme viu, mutable i vulnerable. Més que reconstruir una veritat del passat, l’exposició se centra en allò que persisteix després de la distorsió: el seu residu emocional. L’experimentació i l’error obren així una reflexió sobre la imatge, la imperfecció i la seva potència poètica.

Benvingudes a una experiència on la fotografia analògica es fusiona amb les arts culinàries. Fruit de més de cinc anys d’experimentació entre la cuina i el laboratori fotogràfic, aquest treball reuneix diferents formes de manipulació de pel·lícula mitjançant productes alimentaris i tècniques culinàries, amb imatges bullides, fregides, fornejades, curades, submergides i fermentades. La gastronomia apareix aquí com a memòria íntima i herència cultural, i les fotografies juguen amb la relació entre ingredient, recepta i motiu fotografiat. Combinades amb recursos in camera com la doble exposició o els filtres creatius, aquestes tècniques donen lloc a imatges etèries i de gran impacte visual. Amb humor, autoconsciència i una forta defensa de l’experimentació analògica, el projecte reivindica el goig creatiu com a gest de resistència davant la sobrecàrrega digital. A través dels seus tallers, la cuina-laboratori fotogràfic es converteix també en un espai de trobada, cura i creació compartida.

Memory Simulacra examina la intersecció entre memòria, tecnologia i hiperrealitat en l’era digital. Mitjançant l’ús de l’escaneig 3D amb iPhone, replanteja la manera com capturem i recordem experiències en un món cada vegada més mediat per dispositius, a diferència de la fotografia tradicional, que està lligada al temps, a l’enquadrament i a una narrativa lineal. A través de simulacions fragmentades i abstractes, l’obra reflecteix la naturalesa emocional i discontínua de la memòria, i qüestiona com la tecnologia modela la realitat, les percepcions i les experiències en un paisatge hiperreal.

Els territoris escapen a la nostra capacitat de posseir-los, contenir-los o endur-nos-els amb nosaltres. Només a través de la seva representació podem compartir l’experiència de veure’ls. Són il·lusions d’allò inaprehensible, enquadrades per simbolitzar els nostres desitjos. Hi projectem llibertat, espiritualitat, l’impuls de viatjar i, en temps recents, el nostre deute amb el planeta. A través de les imatges del territori arribem a conèixer allò llunyà, fins i tot allò que potser mai no experimentarem amb els nostres propis ulls. Aquestes imatges substitueixen l’experiència directa i evoquen una dimensió espiritual. Inspiren tant calma com enyor. Les fem servir per promoure viatges, denunciar la degradació ambiental o expressar la identitat i l’origen d’allò que consumim. En última instància, són reflexos d’allò que no podem posseir en la seva totalitat.

Aquesta exposició neix de la contemplació sostinguda de l’artista, a través del temps i l’espai, per comunicar-se amb el roure de dos-cents anys que viu davant de casa seva. En aquesta relació, l’arbre esdevé coautor i ens convida a reimaginar el nostre vincle amb allò no humà des d’una mirada animista, en què arbre i persona apareixen com a socis. A través de so, vídeo, escultura i fotografia experimental analògica i digital, l’obra explora l’existència del roure més enllà de la seva forma física: l’escorça es transforma en ona sonora, les fulles, els aments i les glans imprimeixen l’emulsió, i les imatges estenopeiques assagen una manera de mirar a través dels ulls de l’arbre. La proposta obre així una experiència visual i auditiva que ens convida a pensar com l’amistat amb els arbres podria transformar la nostra percepció, la defensa de la seva agència i la nostra responsabilitat en la seva protecció.

Aquesta exposició presenta una recerca visual nascuda de mostres d’aigua i sediments recollides en un afluent poc conegut de Mirabel, al Quebec, per explorar la memòria d’un paisatge travessat per la transformació industrial i l’abandonament. Cultivades sobre plaques de Petri i fotografies d’arxiu, aquestes mostres activen un diàleg entre el passat i allò viu: bacteris, fongs i espores envaeixen gradualment les imatges i esdevenen autores de composicions imprevisibles modelades pel temps, la llum i la humitat. Observades i fotografiades amb il·luminació controlada i al microscopi, aquestes formacions revelen textures i colors que remeten tant a la cartografia orgànica com a la pintura abstracta. La proposta reuneix plaques originals, imatges microscòpiques, registres de diferents etapes de creixement i dibuixos sobre fotografies, en una tensió poètica entre memòria, desaparició i renovació.

Aquesta exposició immersiva reuneix entre 8 i 12 llibres fotogràfics fets a mà, realitzats mitjançant cianotípia i altres processos alternatius com Van Dyke i serigrafia fotogràfica. Cada peça explora la relació entre fotografia, objecte i forma escultòrica a través de diferents tècniques d’enquadernació, com ara acordió, copta i estrella. La mostra combina el llenguatge del llibre d’artista amb l’experimentació fotogràfica, posant el focus en la diversitat de formats, materials i maneres d’exhibició. Els llibres presentats funcionen com a exemples d’una edició més àmplia en desenvolupament, i anticipen una instal·lació on cada obra proposa una manera singular de mirar, recórrer i habitar la imatge. L’exposició convida així el públic a endinsar-se en un univers on la fotografia es desplega més enllà de la paret i troba en el llibre un espai expandit de creativitat i experiència.

​

Aquesta exposició confronta els estàndards paradoxals i sovint cruels que s’imposen sobre els cossos de les dones, especialment sobre aquells llegits com a “massa prims”. A través d’una sèrie d’imatges, el treball parteix de frases reals rebudes al llarg dels anys, comentaris no sol·licitats que converteixen el cos en objecte de judici, sospita i correcció. No parla només de la primesa, sinó de l’experiència de ser observada, malinterpretada i avergonyida per existir en un cos sobre el qual altres creuen tenir dret a opinar. En traslladar aquestes paraules del record al pla visual, l’obra il·lumina una forma de body shaming poques vegades reconeguda. L’exposició convida així a qüestionar les narratives tòxiques sobre la bellesa i a reivindicar la veu, la identitat i la veritat singular de cada cos.

Instal·lació audiovisual
Memòria, record, recordatoris: conceptes importants tant per a la comunicació social com per a l’experiència personal. En el seu treball, Alexey i Dasha se centren en el concepte oposat: l’oblit.
El marc genèric general de la instal·lació és el d’un museu o arxiu temàtic. Els autors creen una sala de l’inexistent Museu de l’Oblit, dedicada a l’oblit dels somnis.

​

Aquesta exposició ens submergeix en la fragilitat del món submarí a través de la mirada de Katel Delia, artista i bussejadora amb gairebé tres dècades d’experiència explorant l’oceà. Les seves fotografies capten ecosistemes marins travessats per la degradació, la desaparició d’espècies i la presència persistent de residus plàstics. Sobre aquestes imatges, delicats brodats tracen relleus i línies topogràfiques que evoquen paisatges submergits i funcionen com a metàfora dels vincles fràgils que ens uneixen al mar. L’obra també assenyala l’impacte de pràctiques destructives com la pesca d’arrossegament de fons i l’abandonament de xarxes, que continuen danyant els ecosistemes molt després d’haver estat rebutjades. Des d’una experiència íntima i directa, l’exposició convida a reflexionar sobre la bellesa, la vulnerabilitat i la urgència de protegir l’oceà abans que les seves meravelles es converteixin en relíquies del passat.

Aquesta exposició explora el vincle ancestral entre les dones rurals equatorianes i la terra que habiten, cultiven i protegeixen. A través de retrats impresos amb fotosensibilitat vegetal sobre fulles de bananer, cacau, cafè, herbes i hortalisses procedents dels seus propis horts, l’obra uneix fotografia i matèria orgànica en un gest de resistència, reverència i memòria. Cada suport, amb la seva textura, color i forma, transforma la imatge en un objecte únic, efímer i viu, on la pell de la fulla i la del rostre entren en diàleg. El procés, lent, artesanal i sensible al temps i a l’entorn, qüestiona la reproducció mecànica i retorna a la fotografia una dimensió ritual i íntima. La mostra honra els sabers femenins, el treball invisible i la relació amb els cicles naturals, convidant a pensar la imatge com una forma d’escolta ecològica, afectiva i política.

Aquesta exposició reuneix obres que neixen d’una reflexió sobre com la fotografia, lluny de fixar un significat estable, canvia amb el pas del temps i amb cada nova mirada. A partir de fotografies pròpies d’ombres i llums sobre objectes arquitectònics, l’artista talla, reorganitza i recompon les seves imatges per crear noves composicions abstractes. A aquest procés l’anomena “anagrames visuals”: igual que en el llenguatge es reordenen lletres per formar una altra paraula, aquí es reordenen els elements d’una fotografia per generar un altre sentit possible. El resultat s’apropa al collage, tot i que sense adhesius: són configuracions temporals fotografiades abans de tornar-se a transformar. L’exposició explora així la inestabilitat del significat, l’apropiació de la pròpia imatge i la possibilitat d’obrir, dins d’una mateixa fotografia, infinites variacions del temps i de la mirada.